La terra ve i va
quasi com la mar
i una part en vull
un tros per amar
No importa si és al cel
elevat i sagrat
i millor si toca a terra
quasi al carrer precipitat
No importa si és a la muntanya
o al mig del no-res
o potser enmig del engany
si és meu el trosset de paret
I vull un piset
per guarir-lo amb mobles
i un mirallet
i comprar cadires totes diferents
i totes còmodes també
i una taula de fusta llisa
d'un arbre frondós i generós
i un llum que s'encengui
i m'arrabassi la foscor del cor
i una gran cuina
on pugui abocar
receptes alquimistes
de molts indrets del mar
I una cortina
que m'amagui dels dies de tristor
i em protegeixi
dels dies de massa sol
Potser tot això
ja ho tinc
Però tot és llogat
prestat o regalat
I sempre volem més
gaudir-ho més
amb la idea del meu meu
o del nostre nostre
Perquè aquest pla físic
ens ofega amb el pes material
del qual no podem tenir
perquè sempre el tenim llogat.
Barcelona, 27 d'abril 2020
Omaira Beltrán
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada